Tota la informació de la xerrada “Com ser pares d’un fill de batxillerat i no morir en l’intent”

 

El passat 30 d’abril el coach educatiu Benet Andújar ens va tornar a parlar sobre estratègies per afrontar l’etapa de l’adolescència dels nostres fills i filles.

 

Aquesta vegada la xerrada estava més centrada en adolescents que estan cursant batxillerat però van tornar a aparèixer elements clau que ja s’havien tractat en lesxerrades anteriors del mesos de gener i febrer, i que van en la línia de viure i entendre l’adolescència dels nostres fills des d’una visió positiva i constructiva.

A continuació us deixem uns petits apunts sobre les idees més importants que ens va aportar en Benet:

  • Hem d’acceptar que els pares i mares no tenim accés a l’adolescència dels nostres fills, l’han de viure per si mateixos, igual que nosaltres també la vam voler viure sense els nostres pares (és llei de vida que sigui així, no és res personal contra nosaltres).L’adolescència és un “túnel negre” per a nosaltres, però hem de ser capaços de construir-hi “finestres” perquè els nostres fills puguin accedir a nosaltres i demanar-nos ajuda si la necessiten.
  • Aquestes finestres les hem de construir a base de comunicació i presència amb els nostres fills. Els hem de demostrar que estem presents, que poden recórrer a nosaltres. És bàsic que els hi donem la nostra atenció quan ens la demanen, que ens aturem un moment a escoltar-los amb atenció quan ens expliquen alguna cosa, que trobem moments de qualitat (encara que siguin petits) per passar amb ells.
  • De vegades és difícil entendre que ens estan demanant atenció. Per exemple, replicar el que diem és una manera de cridar la nostra atenció, de dir-nos que ens necessiten, i nosaltres hem de saber aturar-nos, respondre, empatitzar amb ells i escoltar-los.
  • Per apropar-nos al nostres fills i crear aquestes finestres de comunicació és important que remarquem les coses bones que fan, que els felicitem. No tot ha de ser dolent. Intentem recuperar aquelles coses que ens agraden del que fan i posem-les en positiu. Es tracta d’aplicar la “llei del 2%”, és a dir, intentar treure al menys el 2% bo del que els agrada o del que fan, i mostrar el nostre interès.
  • Intentem també mostrar interès per allò que els agrada. Aquesta mateixa “llei del 2%” però sobre els seus gustos, aficions, música, roba, etc. És una bona manera de apropar-nos als nostres fills, de fer que es sentin compresos i ens vegin més accessibles.
  • Una altra estratègia útil per apropar-nos i entendre els nostres fills és fixar-nos en les seves necessitats i no en els seus comportaments, és a dir, en el que hi ha darrere de com estan actuant. Per exemple, quan no estudien per un examen o no fan els deures, en comptes de fixar-nos en el comportament i crear un enfrontament, preguntar què els hi passa, com se senten, què pensen fer per posar solucions.
  • Davant de l’error no hem de reaccionar amb el càstig, hem d’intentar posar-nos en el seu lloc i parlar amb ells: “deu ser difícil…”, “com et sents?”, “què pots millorar?”, “què pots fer?”, etc.
  • També pot donar molts bons resultats compartir amb els nostres fills els nostres propis sentiments. Per exemple, quan no recullen la seva habitació, quan volen sortir a la nit i arribar tard, etc. Podem explicar als nostres fills què ens fa sentir malament, què ens fa por, etc.
  • Hem de deixar de ser “pares i mares solucionadors de problemes”. Perquè els nostres fills siguin responsables, els hem de deixar autonomia i que vegin que confiem en ells. Hem de deixar de repetir les coses mil vegades perquè les facin, si ho fem no els estem deixant que s’equivoquin i només equivocant-se arribaran a ser plenament conscients i responsables de sí mateixos.
  • Hem de posar límits, però no tota resposta ha de ser no. Podem fixar 3 línies vermelles i mantenir-les rigorosament. Podrien ser per exemple: les mentides, les agressions i la manca de respecte. Les línies vermelles són el més rellevant, allò que és bàsic i no es pot permetre. Plantegem-nos si la resta de coses són tan importants. No podem estar batallant per tot i sobretot no és positiu per ells, perquè si contínuament els diem no i els repetim els que han de fer no els deixem ser responsables.
  • Si volem que els nostres fills canviïn, hem de canviar primer nosaltres. Nosaltres triem com veiem els nostres fills. Hem de deixar de culpabilitzar-los, de fer prejudicis, de centrar-nos en el seu comportament. Al contrari, el que hem de fer és empatitzar amb ells, veure’ls de forma positiva i donar-lis l’oportunitat de prendre decisions i aprendre de les equivocacions i de la pròpia experiència.

 

Publicado por